Opinió L''efecte 2000' i el negoci del segle L' efecte 2000 era un problema real, encara que tots, especialment a causa del desplegament propagandístic de les administracions, hem ajudat a magnificar-lo. El tan temut canvi de dígits en els calendaris interns dels sistemes informàtics no ha desencadenat finalment el caos, i només s'han produït comptadíssimes anomalies de molt poca rellevància en centrals nuclears i alguns serveis no estratègics. La realitat ha donat la raó als més escèptics. ¿Ha estat tot una falsa alarma o realment els treballs de prevenció i les grans quantitats de diners invertides han donat resultat? Les primeres respostes dels responsables dels operatius contra la mal anomenada apagada del mil·lenni fan pensar que els governants i les grans empreses han aprofitat la populariatat de l' efecte 2000 i l'alarma generada per nombrosos auguris apocalíptics per entrar en una carrera que havia de provar qui organitzava el pla més aparatós. La carrera va continuar ahir, quan tres administracions --Generalitat, Govern central i Ajuntament de Barcelona-- van organitzar conferències de premsa per fer balanç. Organismes i institucions tan respectables i normalment prudents com l'ONU, la UE i l'FBI es van afegir a aquesta sèrie de despropòsits i van llançar informes alarmistes sobre les temibles conseqüències del desastre informàtic, encara que ningú sabés del cert què podia passar. El director del Centre Internacional de Cooperació sobre l'Efecte 2000 a l'ONU, Bruce McDonnell, ho va resumir el dia 30 amb una frase genial:. "El món està preparat per a no se sap què". El desconeixement del que podia passar en les primeres hores de l'any va provocar unes inversions que ara semblen excessives en la reforma dels complexos sistemes informàtics de línies aèries, centrals nuclears, empreses subministradores d'energia, comunicacions i satèl·lits. Potser la despesa ha estat inevitable --tot i que també s'ha exagerat sobre les xifres d'inversió--, però també és molt probable que algú hagi fet el negoci del segle. La dimissió del president de Rússia. Opinió L''efecte Ieltsin' De manera inesperada, Rússia ha entrat a l'any 2000 amb un nou president, de moment interí, però amb gairebé tots els números per guanyar a les urnes el càrrec de cap de l'Estat en les eleccions presidencials que han estat avançades al mes de març vinent. Borís Ieltsin va abandonar el tron per cedir-l'hi a Vladímir Putin, però el seu abandonament no va ser gratis. Quan el dimissionari a penes acabava de travessar el llindar del Kremlin, el seu hereu firmava un decret pel qual li concedia, a ell i a la seva família, la immunitat penal vitalícia. Aquest cop d'efecte d'un Ieltsin malalt i acabat confirma el que ja se sospitava: que només es retiraria a la seva datxa si tenia la garantia que ell i la seva camarilla no acabarien als tribunals per retre comptes de la corrupció que han generat. I per aconseguir-ho no va dubtar a canviar de primer ministre com qui canvia de camisa fins a trobar Putin, un home de l'antic KGB, fred, calculador, autoritari, hàbil i capaç, com va demostrar, d'assegurar-se el triomf en les recents legislatives mitjançant la guerra de Txetxènia. La dimissió del tsar Boris ha estat ben rebuda en les cancelleries occidentals. S'han acabat la conducta erràtica, els exabruptes i les amenaces gratuïtes. El que es presentava com un dilatat període de transferència de poder s'ha escurçat. La situació institucional s'ha aclarit i això és d'agrair. Però el president interí, malgrat el seu pragmatisme i la seva energia, és una incògnita. Se sap poc del seu pensament econòmic i del seu compromís amb la democràcia. Contràriament, reivindica la grandesa de la vella Rússia, polsa la tecla del nacionalisme i vol augmentar el pressupost de Defensa. Segurament, són nocions que els russos, cansats del que se'ls ha ofert com a democràcia i mercat, volen sentir. Però no és clar si això és el que Rússia necessita. LA CABALA. Miguel Angel Maestro. Opinió Hipocresia bèl·lica L'ACNUR, que s'encarrega de protegir els refugiats del món, ens recorda ara una veritat amarga i evident, que de tan sabuda l'acollim amb la injusta resignació que dóna la normalitat. L'ACNUR acusa els països més poderosos de la Terra de quedar-se indiferents en les crisis internacionals en què no hi tenen res en joc. Es a dir, que el Pentàgon, el Kremlin, la CNN, Mister Pesc, i el Vaticà, per citar-ne alguns, només van a apagar focs fora de les seves fronteres quan tenen interessos propis a les flames. L'ACNUR diu, i li sobra raó, que hi ha crisis que es posen de seguida de moda i obtenen molta audiència telemundial, i altres, com la de l'avió segrestat a l'Afganistan, en què es deixen consumir les hores i els horrors a través dels telediaris. ¿Hi ha americans a l'Airbus? Un. ¿I alemanys? No. ¿I britànics? No, algun francès, un canadenc, un japonès amb una nikon al coll i quatre espanyols. Els altres, tot indis. Doncs que Al·là els beneixi. Això sí, quan el sàtrapa iraquià Hussein mou el bigoti i vol apagar un pou de petroli, doncs cap allà van els marines i els cascos blaus a salvar l'Occident que viu de l'aixeta de la gasolina. Hi ha guerres de primera divisió (Kosovo) i altres de segona categoria (Txetxènia, reduïda a assumpte intern de Ieltsin ). I hi ha massacres de preferent/regional, que són conteses bèl·liques que no s'acaben mai perquè els senyors de la indústria militar necessiten un mercat permanent per donar sortida a les seves macabres existències. El pitjor conflicte de 1999 va ser el que es va donar entre Eritrea i Etiòpia. Desenes de milers de persones hi van morir. Uns 60.000 fugen encara pels deserts. A Sierra Leone fa vuit anys que es barallen ferotgement. 50.000 morts més. A l'Afganistan ressuscita l'edat mitjana i les dones vaguen com a espectres reduïdes a tristes ombres ambulants. I nosaltres ni piu, que les nostres senyores són a la pelu. ¿On és aquella consciència internacionalista i solidària d'abans? A la cua del pryca. EL RETRAT. Opinió Jesús Gil Jesús Gil y Gil (Burgo de Osma, Sòria, 12-3-1933) és un personatge que, si no existís, no s'hauria d'inventar mai. Però com que, segons és públic i notori, sí que existeix, el millor seria que els que estan obligats per raó del seu càrrec a posar fre a les seves desmesures evitessin que es pogués presentar com a víctima que utilitza per defensar-se les garanties que la llei estableix per protegir els ciutadans injustament tractats. Acostumat a obtenir el que desitja i expert com és a crear espesses xarxes d'interessos mutus, a Jesús Gil la seva expulsió de la presidència de l'Atlètic de Madrid li serveix per tocar la fibra sensible dels seguidors del club i recollir el suport de jugadors i treballadors que cobren alts sous i primes no sempre transparents davant d'Hisenda. L'administrador judicial nomenat pel jutge Manuel García Castellón és un inspector de finances de l'Estat i pot trobar que s'han seguit procediments comptables --pitjor encara, descomptables -- que no són únics en el món del futbol, però que resulten incorrectes i plenament perseguibles amb les lleis a la mà. I coses semblants pot descobrir l'advocat i exjugador que ha estat nomenat per presidir els partits i viatjar amb els jugadors del primer equip. Ja veurem què passa al final, però si la situació ha arribat a l'extrem en què es troba, la culpa és de Jesús Gil per la seva manera de tractar els assumptes. Els de l'Atlètic i els de l'alcaldia de Marbella, perquè aquesta n'és una altra. Josep M. Cadena. LES PERLES DE LA PREMSA. Opinió Futur imperfecte Després de complir amb la precisió a què obliga l'aritmètica l'avís que ara no comença el segle XXI, sinó que s'acaba el XX, el canvi l'il·lustren avui els colorins, les revistes que acompanyen l'edició dominical dels diaris. A La Vanguardia, s'anuncia que "comença el futur, i en un text d' Antonio Ortí es repassa el que ara anticipa la ciència-ficció (és a dir, literatura documentada) perquè "els seus pronòstics s'han acostat tant a la realitat que alguns dels seus autors van ser investigats per la CIA". Profecies literàries: "Tornarem a l'oci grec; tots viurem en una platja a prop del desert fent escultures amb els núvols; els dolents passen a ser els informàtics i els metges, en lloc dels físics i els químics; el sexe serà molt liberal, o molt rar o pràcticament haurà desaparegut; començaran a aparèixer els primers éssers immortals. Al principi, serà només per a rics". De la literatura a la ciència. El magazín d' El Mundo recull els articles de "17 savis mundials". Pels seus títols els coneixereu. Per uns, "ens reproduirem d'una única cèl·lula" (vaja, ja surt una altra vegada el sexe). No és gens clar que s'arribi a l'eternitat, però viurem "la revolució dels trasplantaments", i fins i tot "una gota d'aigua ens donarà l'energia suficient per a una vida", encara que també s'adverteix que "l'aigua generarà conflictes", i seran difícils perquè "les armes seran més intel·ligents". Un dels estudiosos d'Atapuerca ens torna a la realitat: "Físicament, l'home serà igual". A El País, entre altres propostes, demanen consells a bromistes diversos sobre les raons per ser optimista aquest any. La versió més "fiable i segura" la donen els personatges del guinyol de Canal+. El ninot Pujol diu: "Potser tindré temps per penedir-me i decidiré tornar-me a presentar a unes eleccions". I el ninot Aznar argumenta: "L'any 2000 és molt bonic. Hi hauria d'haver més anys 2000". Josep-Maria Ureta. Opinió Canvi d'estil al Parlament La nostra alternativa és i serà contundent, però basada en la responsabilitat, en la proposta constructiva i en el convenciment de la necessitat d'un canvi d'estil que beneficiarà a tothom. La sisena legislatura parlamentària des del restabliment de la democràcia va començar amb l'esperança i també amb el convenciment que aquesta vegada les actituds de consens i de diàleg anirien endavant, per sobre d'altres actituds. Aixecar la dignitat de la vida parlamentària i fer possible que el Parlament sigui el centre neuràlgic de la política catalana, més obert als ciutadans i més fructífer en les seves decisions legislatives, era i continua sent un dels objectius del grup PSC-Ciutadans pel Canvi, i creiem que també, sincerament, dels altres grups. Entenc que en les eleccions del 17 d'octubre els ciutadans i les ciutadanes, amb els seus vots majoritaris però no suficients perquè la nostra opció pogués governar, estaven demanant un canvi d'estil, de to i d'actitud, que es podria resumir amb aquestes paraules: "No volem que governeu encara, però sí que volem que tingueu prou força parlamentària per a propiciar una altra manera de fer les coses". Aquest és el mandat que nosaltres vam interpretar que rebíem de part de l'electorat i que, sense perdre temps, em vaig disposar a impulsar des del Parlament de Catalunya. Per això em vaig instal·lar a l'edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona. Sembla el més normal que el líder de la principal alternativa de govern, que encapçala un grup de 50 diputats il·lusionats i amb ganes de treballar, tingui despatx a la mateixa Cambra, que és on s'han de decidir les prioritats legislatives. Però allò que semblava el més normal es veu que no ho era, perquè fins i tot els mitjans de comunicació en van fer notícia. Les instal·lacions de l'edifici del Parlament no estan preparades per a la feina quotidiana de 50 diputats ni per a les feines pròpies del president del grup. I no és només qüestió d'espai físic. Dotar el Parlament de més condicions logístiques per a treballar vol dir dotar-lo també de més condicions polítiques per a fer-lo més àgil i més actiu en el que ha de ser la seva funció. El tarannà obert i predisposat que el president del Parlament, Joan Rigol, ha mostrat des del primer moment per a dignificar la vida parlamentària contrasta amb el tarannà que només en dos mesos de legislatura ha expressat en ocasions reiterades el president de la Generalitat. La lògica discrepància política no està renyida amb el consens i el diàleg. Ben al contrari. Avançarem més si des de posicions que poden ser discordants cerquem acords per a no encallar propostes o decisions. Aquest és i serà el nostre lema, i aquesta la nostra manera de fer. En la meva primera intervenció al Parlament, el dia del debat d'investidura, vaig oferir al president de la Generalitat, Jordi Pujol, la meva disponibilitat a entendre'ns des de l'exigència mútua, des de la diferència i des de la mútua oposició. Vam fer un esforç des dels grups de l'oposició durant el debat sobre els mitjans de comunicació públics per a consensuar mesures que podien semblar impossibles d'acordar. Va ser un primer pas. I em consta que va ser el conseller de la Presidència, Xavier Trias, qui va jugar un paper significatiu dins del seu grup perquè es pogués produir aquest primer pas. Els condicionants que Convergència i Unió té amb el Partit Popular, com ja s'ha vist sobradament, han fet trencar o bloquejar les darreres setmanes altres possibles acords, com és la celebració del ple del Parlament que havia de nomenar els membres del consell d'administració de la CCRTV i encarrilar la discussió del Pressupost per a l'any 2000. No em volia tornar a referir al menyspreu, que en alguns casos ha superat els límits de la correcció política, amb què el president Pujol va contestar a les preguntes dels diferents grups, també a la del PP, en el ple ordinari del dia 22 de desembre. Però a la nostra oferta d'acord en relació amb el Pressupost, el president de la Generalitat hi va contestar novament amb desqualificacions personals. Aquesta no és la manera adequada de dignificar la política ni de dignificar el nostre Parlament. ¿Com podran els ciutadans i ciutadanes creure que hi ha una altra manera de fer política i tenir confiança en els seus representants si adoptem la desqualificació personal com a norma?. Nosaltres no ballarem aquest ball. La nostra alternativa és i serà contundent, però basada en la responsabilitat, en la proposta constructiva i en el convenciment de la necessitat d'un canvi d'estil que beneficiarà a tothom. Catalunya està descobrint --i nosaltres també, ho confesso-- que es pot influir tant o més des del Parlament com des del Govern. Ens hi dedicarem. L'any 2000 els catalans comprovaran que el Parlament és el seu representant. LA RODA. Margarita. Sáenz-Diez. Trias. Opinió Volem tantes coses. Ja ha arribat el nou mil·lenni. ¿Què ens portarà? Les incògnites són enormes i les ombres esperen amagades a qualsevol cantonada. Però com que és temps d'esperança, no hi renunciarem. Que els Reis Mags ens donin un cop de mà si poden, perquè aquest any acabat d'estrenar volem tantes coses. Volem que la bretxa entre pobres i rics es redueixi. Que Etiòpia surti del cercle infernal de les 16.000 pessetes per habitant i any. Que els nens esclaus comencin a volar. Que les famílies dels immigrants es reuneixin aviat aquí, protegides per la llei d'estrangeria. El 12 de març, volem que guanyi qui aposti millor per la igualtat. Volem que la societat basca s'organitzi sense oblidar la seva altra meitat i que les armes callin per sempre. Volem que la violència domèstica no s'amagui durant més temps, i que s'acabin d'una vegada les coartades en el finançament dels partits polítics. Volem la pau territorial i també la pau personal. Esperem que l'arribada al Congrés del conseller Xavier Trias no minvi la capacitat de sorprendre'ns que conserva Josep López de Lerma, i que el també convergent Ignasi Guardans segueixi sent el referent de la feina parlamentària ben feta. Volem que Narcís Serra torni a ser fort a Madrid i que a l'escó que va ocupar Miquel Iceta s'hi assegui algú amb la meitat dels seus reflexos polítics. Volem que Felipe González no s'escaquegi tant del Parlament i que Almunia s'oblidi d'ell, de Felipe. Pretenem que José María Aznar abandoni l' "i tu més", i si això és impossible que no ho digui com el Manolito gafotas. Que Rafael Arias-Salgado no trepitgi més el Ministeri de Foment i que a Josep Piqué no se li torci una altra vegada la campanya a Catalunya. Volem més dones ministres, moltes més, sense que puntuï portar laca. Que a la Moncloa siguin més discrets al fer la pilota als periodistes de cambra. Volem que Telefónica no ocupi més mitjans de comunicació. Volem continuar dient les coses pel seu nom. ¡Bon any!. Josep M. Fonalleras. Escriptor. Opinió Cugat, que va riure Fa 10 anys, quan va morir, vaig anar al cementiri amb l'esperança secreta d'ensopegar amb en Frank Sinatra. No va venir ningú. Bé: hi havia molta gent, plovia, i sense fanfarres ni muñequitas lindas , Xavier Cugat es va ficar en un forat humit de la Girona humida on havia nascut un dia de gener del 1900. Envoltats com estem de tant de balanç, l'epitafi del músic em sembla una manera excel·lent de posar punt final a aquests 100 anys de mort, fox-trot, desolació, penicil·lina, viatges a la Lluna, sida i Internet. "Cugat, que va viure". Va ser un penques. Va tocar amb el gran Caruso, es va relacionar amb la Màfia, va inventar ritmes i orquestres, va ser el mestre de la sirena més inexpressiva i ensopida de la història i va gargotejar uns dibuixos naïf com aquell que xiula un mambo. Ens va deixar el cant a la felicitat més estúpid i ensucrat que he sentit mai. Va néixer predestinat i amb picardia: va saber llegir entre línies que això era una senyora tragèdia que calia agafar-se amb conya, i va viure (i com va viure!) com si tot fos una broma eterna. En èpoques de depressió vaig al cementiri de Girona i m'arrecero sota el seu testament. Sinatra no hi és, però reconforta pensar que el llegat més trascendent al futur d'aquest país de sorruts ha estat una riallada de gat que toca el violí. Joan Lluís Bozzo. Director teatral. Opinió Bons i dolents Una cosa que s'ha d'establir amb claredat, en els inicis de l'any 2000, és qui són els bons i qui són els dolents. Com a les pel·lícules americanes. Des del primer moment d'aquesta nova superproducció titulada El tercer mil·lenni hem de saber amb qui ens identifiquem. Quan tots siguem de l'OTAN, ¿qui seran els dolents?. Al segle passat, un tenia clar que els bons eren els albanokosovars i els dolents, els serbis; els bons, els palestins, i els dolents, els jueus; els bons, els jueus, i els dolents, els nazis; els bons, els etarres, i els dolents, els polis franquistes; els dolents, els etarres, i els bons, els polis postfranquistes. Encara que hàgim superat el temible efecte 2000, el problema dels bons i els dolents segueix sent el mateix: tot depèn de qui posseeixi la força, és a dir, el poder: aquest sempre acaba sent dolent i els que en pateixen els abusos, els febles, són els bons. Fins que no aconsegueixen, al seu torn, arrabassar el poder i deixar de ser febles i, per tant, bons. Es una raonable manera d'orientar-se: estar sempre amb els que s'emporten les hòsties. I abandonar-los quan guanyen. Tranquil·litza molt la consciència. I, en el futur, potser desgravarà, que és el més important. Opinió Marcador simultani El segrest de l'Airbus indi es va acabar divendres passat a l'aeroport afganès de Kandahar, després d'una setmana d'incertesa i de complicades negociacions entre els pirates aeris i el Govern indi. Malgrat els moments de tensió viscuts durant tot aquest temps i el perill que es produís una matança, els ostatges, entre ells quatre espanyols, tornaran a casa seva, encara que difícilment podran oblidar que el dia de Nadal del 1999 el van passar lluny de les seves famílies en contra de la seva voluntat. Un final feliç. Barcelona comptarà aquest any amb 17 hotels nous, un fet que ajudarà a pal·liar el dèficit de places que pateix la capital catalana. L'augment de congressos provoca moltes vegades una verdadera saturació. L'increment de 1.432 llits és el primer pas perquè els turistes no hagin de desplaçar-se a altres poblacions per dormir. Any nou, preus nous, però aquesta vegada a la baixa, com passa amb la tarifa elèctrica per a les vivendes i les petites i mitjanes empreses, en productes com les ulleres i les lentilles i en serveis com la perruqueria i les reparacions a domicili. Les trucades telefòniques de fix a mòbil també costen menys, i es cobraran per segons. I la guinda: les pensions mínimes i les no contributives, així com el salari interprofessional, augmenten. Per fi, una bona notícia. A Astúries s'ha produït un important avenç mèdic, al néixer el nen que esperava Milagros Lorenzo, de 34 anys, la dona embarassada que estava clínicament morta des del 13 de novembre passat. Els metges de l'hospital de Cabueñes, a Gijón, van aconseguir el seu objectiu i també van poder fer realitzat el desig expressat per la mare abans de quedar inconscient. Gairebé un miracle. Opinió El vell que fa nosa Després de 16 anys de poder i ara sota l'ombra de les sospites, Helmut Kohl és el pitjor que es pot ser en política: un destorb. Al cap i a la fi, el gran Bismarck (gran a la seva manera: demano perdó als socialistes retroactius) tampoc va acabar bé: escrivint pamflets sense sentit contra el règim del segon Guillem, ressentit i pueril, volent col·locar el seu fill com a hereu del càrrec. i, en canvi, és als manuals i amb el reconeixement de ser qui va unificar Alemanya i va crear l'assegurança obrera obligatòria i, una cosa que és menys sabuda, el primer sistema de pensions. Em sembla que a Helmut Kohl li passarà una cosa semblant: processat i tot, el rigor amb què la societat alemanya el jutjarà demà no serà res comparat amb l'homenatge que li espera demà passat. La fiscalia no podia fer res més, però és evident que s'uneix a la versió tova dels esdeveniments: malversació de fons, és a dir, un delicte menor, pròxim a la infracció i gairebé amb seguretat destinat a una pena de presó menor que és substituïble amb una multa. L'estesa convicció social que tots els partits polítics han rebut donatius en negre alguna vegada atenua socialment la falta. A banda d'això, ningú creu que Kohl, un catòlic renà de la vella escola, s'hagués embutxacat diners personalment ni que el Govern alemany hagués venut al seu dia carros de combat a països prooccidentals de la península aràbiga: aquest equip l'hauria venut qualsevol govern i, de fet, s'han entregat després noves partides. Una altra cosa, em sembla, és que al fer baixar l'excanceller de l'altar on vivia després de la reunificació se l'ha convertit en un individu corrent, la pluja d'informes i reportatges sobre Kohl, l'home, l'han presentat com un dirigent al·lèrgic als consells, personalista fins a ser autoritari, envoltat de mitja dotzena de funcionaris ultralleials acostumats a sentir les que sembla que són les dues paraules favorites de l'antic cap: sí, senyor. Ara sabem que el Kohl de la cancelleria tenia les precaucions administratives per tràmits enutjosos, un gust acabat i imprudent per l'eficàcia i la presa ràpida de decisions, considerava els congressos de la CDU poc menys que unes pèrdues de temps i fins i tot deia paraulotes. Decididament, l'oncle Helmut ha mort. Aquest procés de dessacralització no és necessàriament dolent ni hem de lamentar-lo per força, per molta admiració que susciti l'obra de l'excanceller en el seu conjunt. Ningú es pot estar fins a 16 anys en el poder sense seguir certes regles, sense formar part de la partida, que inclou trucs, una professionalitat a tota prova i una desimboltura que els castissos anomenen, entre nosaltres, "empassar." Kohl, que el 1982 va arribar al poder després d'haver estat una solució de compromís en el seu esquinçat partit i amb la mirada desdenyosa de la seva vella guàrdia, va aprendre l'ofici amb una rapidesa inusitada i aquell que va començar com un passerell a la sortida va acabar de dinosaure a la meta. Ara, amb 69 anys, és el pitjor que es pot ser en política: una nosa. Quan, d'una manera cruel, la secretària general de la CDU, Angela Merkel, va demanar fa uns quants dies que se l'abandonés a la seva sort (amb gran escàndol dels pusil·lànimes) no estava fent res que hagués irritat el Kohl dels grans dies., només que la Merkel és una criatura política de l'excanceller i la seva conducta traduïa alguna cosa més que un bri d'ingratitud o, potser, de bona alumna. De fet, alguns homes més moderats de la direcció del partit han alertat contra un esperit de venjança apressada i fins i tot suggereixen que una cruesa extrema amb l'antic líder podria ser molt mal rebuda per un sector (tendre i vell) de la societat. Hi ha un quarteró de kohlians malgrat tot ( Felipe González, per altres raons, suposo, és el campió d'aquesta percepció entre nosaltres). En termes pràctics, el cas Kohl és una altra cosa. Com es podia témer ja ha començat a significar un handicap seriós per a la CDU: el partit ha perdut 11 punts d'intenció de vot en els sondejos des que va quedar més o menys clar això dels diners irregulars. L'SPD torna a ser al capdavant en intenció de vot, encara que en empat tècnic de fet, i si és segur que la seva recuperació té a veure amb els gestos del canceller Schröder, que, sàviament, ha deixat d'anar de coteòric de Tony Blair en la Tercera Via i està a peu d'obra a Berlín, no ho és menys que l' afer Kohl hi ajuda, i molt. Conclusió: ell hauria de dir, aquesta és la tesi de Merkel, qui li va donar els diners i repetir que només ell i el seu fidel tresorer n'estaven al corrent. No crec que ho faci, si és de veritat qui ara ens diuen que és, calculador, distant i un punt cruel: la venjança, ¿plat fred? Kohl no té cap mena de possibilitat de jugar un paper polític a Alemanya, després d'haver-hi jugat el més rellevant de tots. Però és segur que tampoc es resignarà a ser un vell que fa nosa (allò que a Colòmbia en diuen un anciano estorboso , García Márquez dixit ). I farà bé perquè, comparat amb el que corre (no vull ni pensar en Borís Ieltsin ), els seus errors són una mica més que digeribles fins i tot per a l'Alemanya protestant i hanseàtica de Gerhard Schröder, un home que, per fortuna, té la reputació de ser un liberal rialler, ben al corrent d'algunes flaqueses humanes. EL PERIODICO publica opinions dels seus lectors, així com rèpliques i suggeriments d'interès general que siguin respectuosos amb les persones i les institucions. Les cartes --per via postal o al fax 93.484.65.62-- han de tenir com a màxim 20 línies. EL PERIODICO es reserva el dret de fer-ne un extracte. Tot i així, resulta impossible publicar-les totes. Demanem comprensió, i que acceptin que no podem mantenir correspondència o contacte telefònic sobre les cartes ni tampoc retornar-les. Han d'estar firmades, i han d'indicar el DNI, el domicili i el telèfon o un altre mitjà per contactar amb l'autor.